C'est Finí le Indochine !!!

Hola hola!!

per fí una altra vegada amb accents i un teclat com és habitual ...

Només aviso als navegants, que el total de fotos que he fet jo són aproximadament 1.200, encara s'han de destriar i afegir les dels companys de viatge, que pel cap baix serien unes 500 més per cada personatge ( x 5) i que intentaré posar-ne un recull el més ràpid possible.

La aventura va acabar des de Cambodja aquest diumenge passat, ahir a recompondre el cos i, com és habitual, post des de la feina, que encara no m'han re-assignat ;p

Vem deixar el viatge a Hoi An, la Eivissa vietnamita. Allà, després d'un panxing elaborat a base de marisc i cervessa, vem recuperar tot el pes que Vietnam ens havia robat (al final he tornat dos kilos més gros del que estava abans de sortir...) i des de l'antiga base de Dan Ang, vem agafar un avió cap a Ho Chi Minh City (àlies Saigon) on vem estar un parell de dies. Destacar la Post Office de la ciutat, devant de la catedral, molt maca. Al matí del dia següent vem anar als tunels de Cu Chi, des d'on els vietnamistes tenien una xarxa de 200 km de túnels per atacar Saigon. Aquí vaig poder disparar un AK 47 al mòdic preu de un dòlar la bala i endinsar-nos al túnels (previament posats a amplada europea ...) per sentir-nos tot uns Viet Congs. El tema és que allò ho tenen una mica com Disneyland però a la Viet Cong. T'ensenyen com feien el seu material de guerra i les trampes més malparides per ferir americans (no els interessava matar-los enmig de la jungla). Seguint la tònica de la guerra, per la tarda, vem acudir al museu dels horrors de la guerra, que, com el nom indica, et presenta una a una les barrabassades que van fer el americans allà i, misteriosament, cap del que va fer el bàndol guanyador ... Al final del dia, un bon sopar a les casetes de menjar del costat del mercat de la ciutat per recuperar forces.
L'endemà ja marxàvem cap a Cambodja, pel que pel matí vem visitar el palau presidencial, que ens queia al costat de l'hotel. S'ha de dir que aquell palau semblava tret de les millors pel·lícules de Pajares i Esteso, búnker inclòs.
A Cambodja no hem fet més que visitar pedres i pedres, temples i temples (on es grabà Tomb Raider, entre d'altres), sempre envoltats dels omnipresents coreans i japonesos, que semblaven una plaga de llagostes allà on anaven ...
Els temples eren com aquests (no són meves, aquestes fotos ...)

Cambodja no la vem veure, ja que estàvem al costat dels temples en un complexe per turistes que té aeroport i tot, o sigui, que només vem veure la part comercial del país, encara que tot i així ens les vem apanyar per provar el cocodril i la happy pizza, especialitats locals.

Al final, després de 26 hores de viatge, vem arribar una altra vegada al pueblo ... amb les seves coses bones i dolentes ... i avui a al feina, tornada a la realitat que es fa dura i dura ...

Apa, salut!!

Quan pugui, aniré posant fotos!

Per fi un descans!!!

Hola hola desde Hoi An!!

Ha passat un mon des de que no podiem tocar ni un ordinador (i el tema del teclat segueix igual ...) i n'han passat de coses!!!

Al festival aquell que teniem d'anar, tracta d'una tradicio vietnamita de quan els nens deixen la primaria mes basica i entren a l'escola. Llavors, honoren l'Oncle Ho i fan unes carroses que es podrien qualificar entre grotesques-simpatiques o simplement horribles ... Ara, una festa totalment comunista amb una cercavila al voltant del poble on els nens porten primer una estrella gegant i despres normalment unes carrosses per classe iluminades amb un motoret diesel o directament la bateria de la moto dels papes, que sembla que hi disfrutin mes ells. Abans, com no, una bona racio de festa i xerinola on cada classe fot el ball que ha assajat tot l'any.

L'endema vem anar a Bac Ha on hi ha el mercat de totes les tribus del nord de Vietnam, i s'hi ven i compra de tot, desde porcs, gossos per engreixar per l'hivern, cavalls, ... tot el qeu un vietnamita de be (i adorador de Ho, com no) necessita per la vida moderna. Grans fotos les que hi ha d'alla ... Tot baixant per anar a buscar el tren per tornar a Hanoi, vem passar per la frontera xinesa i es va veure clar qui era el pais mes comunista dels dos ... :p
De Hanoi vem agafar un autobus cap a la Bahia de Ha Long. Un lloc majestuos, mot maco, immens. Pero aquests paios se l'estan carregant a cop de ciment. Estan construint massa i molt lleig. Es veu que aquesta es bona epoca per a vindre, el lloc on vem estar es veia turistic pero casi no hi havia turistes ... ara, les palmeres de llums de nadal son impagables ... Nomes arribar, vem pujar a un vaixell (on fariem nit) i vem abar a visiar unes coves que son considerades patrimoni de la huanitat ... si es que sobreviuen a lallau de gent que hi passa diariament ... semblen les rambles ... despres d'aixo vem pujar a una talaia des don es podien fer unes foos panoramiques de la bahia que eren de postal i despres... sopar a l'hotel i musica tradicional vietnamita (nomes desitjable per als vostres pitjors enemics o en casos de poca son ...). L'emdema, vem desembarcar del vaixell i vem estar a la illa de Cat Ba on un altre cop vem fer un trekking pels volts del parc natural i despres de dinar amb una familia perduda entre els camps d'arros, vem fer kaiac en aquella bahia, una cosa que es totalment recomanble, no per lesfors fisic, sino pels paisatges de comte que hi ha ... vem anar en kaiac a una illeta i despres ens vem banyar a una platja que era de somni ... Despres dutxa i a lhotel a la ciutat abans esmentada, nomes comparable a Lloret dels anys 60 a l'estil vietnamita ... ver para creer ...
L'endema, cap a Hanoi, sense fer una passejada de tres hores en vaixell un altre cop per aquell passatge idilic :)
Un cop a Hanoi per ultima vegada, i despres de fer plorar al guia (es una llarga historia) agafen un tren de 12 hores fins a Hue, ciutat imperial. Alla, a la ciutat prohibida i a les tombes dels emperadors, vem, literalment, flipar amb com era de maco ... estavem petats i per la nit a la piscina de l'hotel ens ve inflar a birres (a 20 centims la mitjana, oiga!!!)
I de Hue, cap a Hoi An, al costat de l'antiga base americana de Da Naang, un poblet idilic. Aqui hem tirat a casa per la finestra i ahir a la nit ens vem gastar 15 euros en una mariscada (amb gambes de 150 grams cada una) i despres cubates fins a l'infinita en el garit de moda (per no dir l'unic que tancava passada la mitjanit). Aquest mati, cap a la Platja de la Xina, on hem fet panxing i hem visitat diferents cases d'oficis locals ...
Ecara ens queda un dia de panxing, que el dedicarem a fer compres, que aqui es mes barat que Ho Chi Min City (Saigon), el proxim objectiu abans de saltar a Cambodia i que s'acabi tot aixo ...

Apa! vaia totxo, tu ...

Salut!!!

Desde Sapa amb amort

Hola hola!

ja estem amb el tema de les muntanyes del nord de Vietnam. De fet, estem a uns pocs kilometres de la frontera amb Xina, i si hi ha sort, dema la podrem veure.
Com es pot notar, el tema del teclat segueix sense funcionar :(
Vem arribar amb tren nocturn des de Hanoi a les 6 del mati i a un quart d'onze estavem ja en marxa entre camps d'arros. Per aqui hi ha una tribu que te una especialtat, que es la de perseguir als turistes qeu fan trekking, els ajuden a passar pel caminets i tot aixo ... llavors, quan fas una parada prop del seu poble et comencen a cridar que com ells than ajudat tu els hi tens de comprar alguna cosa ... gran tactica .... per cert, el trekking entre els camps d'arros (entre les muntanyes, nosaltres rierol amunt io rierol aval ...) que en teoria havia de ser una petita marxa de 5 hores, en va acabar sent una de 8 hores!! vaia colla de malpartits! no podiem amb nosaltres quan vem arribar al poblat on teniem una casa reservada .... alla, el senyor de la casa ens ha comensat a invitar a xupitos darros mentres les dones feien el jalar. :) i despres, quant les noies qeu ens acompanyen topt el viatge van anar a dormir, vem comensar a fer cervesses i a arreglar el mon amb el guia (Ti) i el Sr Ten, que es tot un personatge rollo Gil pero a la vietnamita i enmiga dels camps darros ... L'endema (aquest mati) hem anat a veure (caminant aqeust cop nomes mitja hora) com son els molins daigua daqui i a un salt daigua on un grup d'alemanyes ha fet les delicies del personal masculi quan shan tirat a l'aigua ... casi convencem al sr Ten de que ens fessin gos per dinar, pero es veu qeu es una carn molt dura i es guarda per l'estiu. Dspres de dinar, l'amic guia volia qeu pugessim caminant casi una hora fins a arribar al lloc on ens vingues a buscar la furgoneta que ens ha portat a l'hotel (habitacio de pelicula amb llar de fuck), amb el qeu em deciciat tirar del Ten i que ens portes amb els seus filsl amb moto fins alla. 4 uros ens ha cobrat, el molt mamon ...

Aquesta nit anirem a veure el festival dels nens d'aqui i a veure si dema podem anar a un mercat on es troben totes les tribus del nord de Vietnam per comerciar entre elles. Aixoe enacar hem de lligarho amb el guia, aviam com anem de regateig, que feia dies que no ho feia .... Si tot va be, el dilluns a la nit estarem de creuer per la bahia de Halong i alla ja hio ha mordernitat. Esperem una pc amb lectora SD i us poso unes fotos .

Apa pues!!!

Diada a Vietnam!

Hola hola!!

son les primeres noticies que podem donar, no hem tingut temps de donar bones noves.
Primer de tot, demanar disculpes perque aquest teclat va raro i no se on son els accents, pero tampoc m'importa molt, la veritat.

Hanoi, que es on hem estat fins ara, es podria descriure com una ciutat bruta (n'hi ha de pitjors) pero amb encant. T'atrapa des del primer moment.
El tema de la comunicacio amb els paios aquests es una mica complicat, perque entre que tenen un angles tant o mes patillero que el nostre i el seu idioma, encara que escit en lletres normals, es totalment incompremsible, fa que tinguem d'anar una altra vegada al llenguatge de signes, com si fessim titiriteros.

Hem donat mes voltes que un rellotge a la ciutat, el primer dia, sense dormir durant unes 48 hores i es pot dir que es mes o menys segura. Aviam, si un paio et ve a vendre qulsevol merda i porte una pila d'hores sense dormir, li fots un moc que l'engegues a dida i et qeudes tant ample, pero si te'n venen uns deu cada hora, comences a veure que fots cara de guiri. I si, si mires al voltant, veus qeu hi ha pocs turistes. Tant pocs en troves que ens sorprenies. Veies mes tendes de tabac (a un euro el Marlboro, tu!) que guirufos ... si no es que vas a llocs turistics de veritat, que es on vem anar amb la agencia el segon dia. Pero bueno, que no es veus, casi ... per no dir que avui, quan hem tret la senyera, ha sigut quan hem vist els primers catalans (de Terrassa, nano, el Valles domina el mon!)

El que mes ens ha imprtesionat daquesta ciutat, a part de lambientas qeu hi ha, es els seus mercats. Hi ha parades de tot el que puguis imaginar i tot a ran de terra. Les carniceries i peixateries mes tradicionals es distingeixen perque hi ha un tros de fusta que separa el peix/carn de lasfalt i dic asfalt perque te les pots trobar a qualsevol banda. Els carrers estan sempre plens de motos, vietnamitres a peu (i dels qual meitat et volen vnedre alguna cosa) i algun cotxe. Les bicis es van acabar quan una fabrica xinesa es va posar a fabricar al pais. Ara, per circuilar un caos. Els semafors son orientatius i si pites, es veu que ja tens permis per passar pel carrer. Tambe hem vist com el conductor del microbus que ens portava de ruta subornava a un policia qeu no el deixava aparcar de manerafina. Un bitllet de 100.000 dongs al carnet de conduir i el poli tant content. Una cosa a destacar es qeu et pots trobar paios al carrer amb pijama. es senyal que tenen quartos, ja que es poden permetre el pijama. Curios ...

El menjar es extraordinari. Barat i bo. El primer dinar que vem fer ens va costar 2.5 euros els dos i era el que en diuen pho, el seu plat mes tradicional, compost per una sopa amb fideus darros i mil coses desde carn a verdures. Alimenta i vas de pressa. Per sopar, aquell dia, ens vem fotre a un mercat del carrer (8 euros els dos), amb tamborets considerats a Barcelona de nen petit, habituals aqui. Hem tastat tambe un restaurant moderno, de fusio de cuina vietnamita i francesa que esta ambientat en carros d'aquests que van un paio devant pedalant ... (clatellada de 8 euros per personas i sortint amb gana) Hi ha pastisseries que tenen uns pastissets molt del gust occiental (fets a la francesa) i amb preus d'aqui. Per uns 15 centims d'euro tens un tall de pastis de formatge exquisit. Vamos, que gana no en passem ... ara venim de fotrens uns pixitos a un lloc de carrer que tenien la brasa feta alla al mig de lacera a preu irrisori. Una altra cosa a destacar del menjar es qeu els vietnamites ho fan a quslsevol hora del dia a qualsevol banda. Els molt animalons, els veus com un canari posats amb un bol a la ma i jalant alla mateix. Queda provar els cargols que fan aqui, tot el tema de peixos i si podem, el gos, que els crien expressament per matarlos.

De les visites que hem fet, casi millor espereu a que trobem un ordinador amb lectora de targetes SD i pugui posar fotos. Simplement extraordinari. Hem visty tota la ciutat velll i casi tots els museus que podiem anar. La llastima es que no hem pogut veure la momia de Ho Chi Min perque estan de festa local ... Avui hem anat a veure unes coves que a sota passa un riu amb dos barquers, en Paco i la Conxi, que s'han posat molt contents quan (generosos que som) els hi hem donat un euro de porpina per portarnos casi dues hores remant pel riu. Com que no m,aclaro amb les noms daquesta gent, hem decidit que tots els paios es diran Paco i les noies Conxi, podent canviar a Encarna sense previ avis.

Apa, doncs que molt be tot i que ara nem camino al desconegut, deixant part de la maleta a lhotel i que esperem trobarla daqui a tres nits quan sortim de les munyanyes.
A saber quan sera la proxima comunicacio, no confio molt ern aquesta gent i les seves comunicacions.

salutacions a ells, petons a elles.

Salut!!

Cap a Vietnam falta gent!! (i hi sobra gin-tonic, diuen )

Hola a tothom!!

el dilluns abandono el pais.
Piro cap a Vietnam amb un amigote, a fer el hippie per allà prop de tres setmanes.



Ganes en tinc de deixar estar els ordinadors, penjar-me la motxilla a la esquena i venga, Rodriguess! a fer més voltes que un trompo.
El tema, s'ha de reconèixer, que anem de pijo-motxilleros, és a dir, fem un viatge "d'aventura" amb els guies i tots els hotels contractats amb una agència, que vindria a ser més o menys aquest ...

Doncs això, que el bloc estarà un xic parat i que intentaré postejar des d'allà i quan torni posaré alguna foto o m'animaré a resuscitar el compte de flickr ...

Apa pues, taluec!!!

MetallicA treu nou disc!!!

Iepa!

el 12 d'aquest mes surt a la venda el nou disc de MetallicA, Death Magnetic

que representa una tornada als origens de la banda.
Si el voleu escoltar, ja està penjat a la xarxa, només heu de buscar una mica ... ;p
... i sinó, per equivocació, a França va estar a la venda per temps limitat.

Us deixo amb el single, aviam que us en sembla ...




(a mi un xic fluix, però els paios aquests ja tenen més de 40 anys i la canya burra que hi foten als concerts és molt gran ...)

Au salut (i r'n'r !!!)

Cap de setmana gastronòmic

Iepa!

... també podia haver posat de títol he anat de festa Major a Sant Quirze o m'he passat el cap de setmana entaulat, però aquest l'he trobat més descriptiu ...

Tot va començar el dijous de la setmana passada, que, invitat per uns amics, vaig assistir a un dels primers actes de la festa major de Sant Quirze : el correbars. Gran tradició que, per aquí Rubí, es va fer efectiva fins no fa tant temps i que resultava altament social, ja que acabaves com una cuba i sempre coneixies a algú. En aquest cas, va ser anar trobant gent que coneixies d'altres amistats, com el cas d'en Joan, cuiner del Lossum, un restaurant d'aquells "modernos".
No hi vem caure quan, a l'endemà, anàvem amb el mateix grup de gent a sopar per Sant quirze. Va ser quan ens vem dirigir al típic El Niu del Mussol, un restaurant dels de "tota la vida" de Sant Quirze. (al web del Lossum, mateix direcció. Recomanable que menjeu a la terrasseta que tenen en comú els dos restaurants, molt acollidora i ideal per un sopar en parella)
Allà es menja bastant bé, cuina catalana amb especial atenció als menjats a la brasa, en especial una vedella de Galicia extremadament bona. No és barat, preu potser un xic més que Can Barata, però per l'estil, vamos. La gràcia és que el Lossum (mussol al revés per qui no se n'hagi adonat) és just al costat. En Joan és le fill dels d'aquest restaurant i com a gràcia ens va fer un petit menú degustació (ha estudiat amb n'Adrià i na Ruscalleda) d'estiu amb mini-paelles, una pipeta de martini amb una oliva, un mini-assortit d'amanides, cruixent de conill amb all-i-oli, un gaspatxo amb una espuma molt bona i quan anàvem a atacar els postres, un gelat de pressec molt bo. Un dia hem quedat que l'avisarem amb temps per a que pugui preparar-ho tot i fer un dels seus menús degustació, que tenen molt bona pinta. Del restaurant del seu pare, que ens va costar uns 35 euros per cap incloent un gin-tonic, cafès i postres, destacar els segons, un confit d'ànec molt aconseguit i la carn a la brasa estupenda (tendra, gustosa i mig sanguinolenta).

L'endemà, després d'haver vist la actuació del meu cosí a les barraques del poble veí, vem anar amb la família aquest cop, cap a Tarragona a fer un arros a Ca'l Brut, un del llocs típics del barri del Serrallo. Atenció, perquè el local en sí ja no és com es coneix. Ha mutat a lloc de cuina tradicional modernitzada. Ara es diu Zalamandra i no es menja gens malament, qualitat/preu parlant. Aquest local porta més o menys un mes obert, segons ens va explicar el cuiner (vem poder parlar amb el xef i tot) i vol promocionar els sabors més tradicionals amb altre més innovadors, però des d'un vesant més modern. Només entrar ens van posar un petit refrigeri amb un mini-pinxo de formatge de cabra, meló i un tomàquet cherry molt sorprenent, que va agaradar fins hi tot a mons pares. Com que veniem a menjar arros, vem escollir el de llamàntol i uns plats per picar. Destacables les navalles que ens van preparar, amb una salseta amb base de romesco exquisida. Els musclos al vapor, normalets i les petxines amb salsa marinera no eren dolents, però prefereixo la marinera de la Nansa, em té el cor robat ...
Pel que fa a la paella, un xic poc gustosa pel meu gust, però va guanyar bastant al deixar-la reposar una mica, ja que era un caldós. Marisc fresquíssim (vem escollir el llamàntol a posar a l'arros) i es notava ben tractat. El preu, no va arribar a 30 euros per persona. Recomanable i menys ple que els altres restaurants de la zona (com ca'l Joan) i suposo que amb el temps anirà a millor, polint aspectes que ara como ara tenen una mica enganxats amb pinces (com el tema distribució de les taules.)

Apa, pos ja està!

Pd. del Barça no en parlarem, passo ni de fer crítica del partit. Eto'o, podies haver marxat.