La contestació d'FGC

Ei!
Aquesta setmana he rebut la contestació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya respecte a la meva odisea.
Però comencem pel principi ...
Al dia següent d'escriure el text anterior, vaig trucar al telèfon d'FGC per a fer una queixa formal. El pobre noi que em va atendre, que no en tenia cap culpa, es va disculpar ja per avançat i em va recomanar que, si no estava ja d'acord amb la carta que m'arribaria com a contestació, que podia tornar a reclamar, cosa que em va donar a entendre que, si bé em contestarien, intentarien de tapar-se el millor que podien, tibant cap a la seva banda. I quina raó tenia!
Ja no me'n recordava ni de la trucada, quan rebo la carta de marres. I quina carta! Sembla que per allà Les Planes va passatr un cicló tropical i després va nevar, o tot junt, perquè fins a 45 arbres van caure a la via. I un seguit de catàstrofes ctastròfiques que van passar.
Aviam, fem números. 45 Arbres i va deixar de nevar cap a les 18, fins a les 24 -> 6 hores. I amb aquest panorama no ens podien donar una informació correcta? no podiem buscar un pla alternatiu a passar-nos 7 hores a la estació de Sarrià? deien que el servei estaria re-establert el servei en dues hores? No se, no m'ha donat gens de confiança la carta, que, a sobre venia amb una tarja de regal. De les de 10 viatges, eh? de les bones! La llàstima és que només tenia 2 viatges vàlids ...
De veritat, és que som cutres de collons ...
Ara ja medito si re-reclamar o no ...
ja veurem ...
I resar perquè, per res del món, tornem a patir una ventada, nevada, pluges torrencials, un atac de Godzilla ... perquè encara que en avisin, no farem res per impedir-ho. Sempre els hi podem regalar dos viatges, al populatxo, que estaran contents.

Au, a gaudir del solet que comença a treure el nas!

L'orgull del tercer món

Hola!
em prenc la llicència d'agafar el nom d'un programa de Faemino y Cansado perquè, de veritat, sembla que ens hi trobèssim a dins del surrealisme que poden prendre les coses.
El dilluns ja va començar amb sorpresa, el pati blanc i nevant ... a Rubí! impressionant! Tot molt maco, però des de casa.
Com de costum, surto a complir amb les meves obligacions laborals i agafo els Ferrocarrils de la Generalitat cap a Sarrià. El paisatge és molt maco, però des del tren.
A Barcelona, durant el matí, plovia amb una intensitat moderada, però, de cop i volta, va començar a nevar. La nevada és molt maca, però des de la oficina.
Ja, mig mosca, vaig trucar a casa cap a quarts de quatre i em van confirmar que a Rubí ja havien tancat escoles i que anés fent via que es posava la cosa peluda. Tot seguit, vaig alertar a unes compamyes de Rubí i Terrassa i ens encaminar cap a la estació de Sarrià junts, per fer pinya. La neu ja no començava a ser tant maca.
Com que una de les companyes té aprensió a agafar el metro, ens vem decidir per agafar un autobús per anar a la estació i, així, podiem veure l'espectacle de Barcelona nevada. Tot molt maco, des de l'autobús. I, senyors, aquí comença la epopeia. L'autobus, a la tercera pujada que feia dins d'un tràfic que cada avançava més lent, va començar a patinar. Les rodes semblava que no podien avançar i el conductor va rebre la ordre de tornar cap a cotxeres, amb el que vem ser gentilment abandonats a una rotonda, a uns deu minuts caminant de la porta de la estació. Ara la neu començava a ser una veritable merda.
Els deu minuts de passeig van ser una petita volta per l'infern que s'estava coent allà. Cotxes que quedaven abandonats perquè no podien pujar les pujades o accidentats, caos circulatori intentant escapar d'allà i neu. Molta merda blanca per tot arreu. A la cara, al paraigües, mitg cos pintat de blanc i l'espectacle de veure a la gent patinar sobre les plaques de gel que es començaven a formar ... La neu ja era una una veritable merda.
Amb més penes que alegries, als volts de les cinc de la tarda, arribem a la estació de Sarrià. Salvats! ai, Rodrigues, que equivocat que anaves ... Els trens que arrivaben a Sarrià anaven de gom a gom, no s'hi podia entrar, eren un puto puzzle humà. Vem veure escapar un Sabadell (que es va quedar parat abans de Les Planes i, suposo, van tindre d'aplicar tècniques d'el último superviviente per sortir d'allà) i va arribar un tren direcció Terrassa que semblava la nostra salvació. Ni de conya vem poder entrar ... però és que el van fer buidar! (foteu-vos! vaig pensar per dintre ...) Caiguda de tensió en la línea, van dir. No patiu, que cap a les sis estarà arreglat. Ara la neu ja començava a enriure-se'n de mi ...
El tren va marxar cap a cotxeres i ens van deixar a la andana. (Segon cop en un dia, collonut!) I erem afortunats, perquè els que estaven a la part superior de la estació no podien baixar. Si voliem escapar per carretera, no hi havia autobusos, ni taxis i les carreteres estaven o colapsades o tallades. Ara la neu ja no era bonica, miressis des d'on la miressis. Ens van anunciar que a les vuit de la tarda podria tornar a estar restablert el servei, i llavors , com vem poder, vem intentar enganyar el temps ...
A les vuit, el missatge de megafonia va canviar, efectivament, però per anunciar-nos que fins les deu, res de res. La cosa es va començar a posar peluda i la gent va començar a buscar-se les faves pel seu compte. Jo, com un autèntic patriota rubinenc, vaig voler-me quedar perquè, bàsicament, volia dormir al meu llit. I, què collons, havia pagat el meu bitllet i volia fer el viatge!
La neu es partia la caixa de mi.
El tema estava en que, si no podia sortir d'allà (si pujava a la estació, no podia tornar a la andana, ni que fos per anar al lavabo o fumar-me una cigarreta) em tindria d'adaptar al medi. Per la olor, vaig detectar la zona de fumadors i, ràpidament, m'hi vaig incorporar. Gràcies a això, vaig trobar-me a un parell de rubinencs, encara que un ens va abandonar per baixar a Plaça Catalunya aviam si hi havia més sort o algun transport per poder tornar ... mala idea, Billy. Allà la cosa era més caòtica que a Sarrià ...
Les deu van arribar, les meves companyes de feina van decidir que anaven a un hotel i jo, tossut, que me'n anava a sopar per després tornar a Rubí. Després de sopar, i ja amb unes cervessetes al cos, les coses es veien diferents. Cinc hores a la andana, sense haver pogut beure, menjar ni anar al lavabo ens havien tornat uns zombies, però el sopar ens va tornar a donar forces per arribar a la estació de nou, aviam si podiem tornar. I si, per fi, el senyor FGC va posar autobusos per arribar a Sant Cugat. El nostre el vem poder agafar a quarts d'una i vem arribar a Sant Cugat a quarts de dues. Allà al tren ens va portar a Rubí. Per fi havia pogut fer el recorregut!!!

Ara, després de dos dies, ho he pogut escriure sense molta ràbia, perquè, us asseguro que ahir encara pujava pels arbres. He fet una reclamació, però suposo que només servirà perquè m'enviin una carta de disculpes ... Aviam ...
Som l'orgull del tercer món. Quatre maleïts flocs de neu i ens quedem aillats.
La neu em va guanyar la partida clarament.