dilluns, 27 d’abril del 2009

Bruseles

Hola!

aquesta setmana passada em van enviar a la capital europea a fer unes reunions de feina. Sembla tot un luxe, però a mi no és qeu m'agradés massa ...

Primer, la ciutat. Vaig arribar a la seu central de la companyia a l'hora en què comaneçaven les reunions i vaig veure que allí jo no podria conduir. No és que ja de per si tingui una especial deshabilitat per conduir cap vehicle, sinó perquè allò feia pinta de caos organitzat. Organitzat a la seva manera, clar ... el fet de tindre de creuar la via del tramvia pel simple fet de girar a un carrer per passos diagonals casi sense senyalitzar em va fer posar els pèls de punta. També ajuda que els taxistes sembla que estiguin conduint el seu cotxe a un videojoc i que penalitzin per temps (adelantament per l'anden sense inmutar-se, saltar-se gent a la cua per girar... això si, sense tocar el pito perquè sinó et multen ¬.¬). Surto de les reunions i vull anar a l'hotel a dutxar-me i preparar-me pel sopar que fem amb tots els tècnics i jefes de la capital ... per fer els més o menys 4 km que sepraven la oficina de l'hotel ho vem fer en ... 3/4 d'hora!!! ole! ara, va rebentar una canonada de gas i es veu que era el pollo de l'any ... A part d'això, l'últim dia també vaig rebre unes classes de com saltar-me les cues amb un taxista qeu anava a preu fet i tenia pressa de debò ... sort que ja marxava ....
A part del trànsit, la ciutat la vaig veure un xic carent en el tema avingudes espaioses i llum. Em va faltar llum. Vaig trobar-la molt grisa i apagada, i això que no em va ploure ...

Segon, el menjar. Que el plat belga per excelència siguin musclos al vapor amb patates fregides i una cervessa em va deixar a quadres. Suposo que hi haurà més plats típics, però aquest és el primer que em van ensenyar. Això ho faig a casa i la familia em mata. Pel sopar de feina, vàrem anar a un restaurant vietnamita molt aconseguit (casi com el menjar original, molt bò) i l'altre sopar que vàrem fer vem anar a una brasserie, on consistia en menjar carn tallada de manera diferent, com si fos un taco gegant de pernil. La gràcia consistia en banyar aquesta carn en una marmita de salsa a base de crema de llet i mantega amb alguna altra cosa ... si menges un bon troç de carn, siusplau, quan menys salses, millor, que vull veure si és bona o no i no ocultar el seu sabor amb salses ... (pel preu que em va costar la carn, es mereix la crítica que faig)

La part positiva, com tot n'hi ha, és la enorme, per no dir monstruosa, carta de cerveses que et trobes a qualsevol banda. I sort d'això! Vaig catar tot tipus de cerveses, de dolces que només fan a cervecesseries especialitzades i que tenen casi el sabor a sidra, fins a fortes i amargants que semblava que les podies mastegar ... Molt bé però a preus de turista (una mitja e 4 euros per cervessa) .

En definitiva, si vas per feina, està bé, ciutat tranquileta i post anar a la teva. Si t'agrada la xocolata i la birra, és la teva ciutat. Per viure-hi, no, gràcies. No li he vist cap cosa de l'altre món, no m'ha impactat la gent, ni la cultura ... una ciutat del nord d'Europa més ... Ah! per cert, el Maneken Piss no fa més de mig metre d'alçada!!

Salut!

diumenge, 19 d’abril del 2009

Promeses incomplertes

Iepa!

rescato aquest post de la pila dels esborranys per a que l'amic Xai no m'estiri les orelles en la seva futura i propera visita als regnes vallesans ...

Ara es veu que tindria de parlar de totes aquelles promeses que no he acomplert : anar al gimnas (que no vol dir ser un orgullós poseïdor d'un carnet del SAF des de l'època que estava estudiant) amb certa regularitat, crear una societat gastronòmica estil les basques, visites i viatges que no han arribat mai ... d'aquestes coses n'hi ha moltes, tristament, degudes a la meva mala memòria o simplement perquè ja són coses que, encara que prometis, saps que no faras mai.
En aquest últim cas em vull fixar.

Et despedeixes d'una noia, aquesta nit t'ho has passat molt bé amb ella, heu fet de tot, i sempre està la frase de "em trucaràs? I tant, t'ho prometo!!!" ... just quan s'ha tancat la porta, ambdues parts són conscients que aquesta trucada, si no és que us trobeu fortuitament, no apareixerà, encara que tanquis els ulls i hi pensis molt fort, no vindrà un altre cop. I d'aquestes, en el món de la parella, moltes.

A mi, una de les promeses incomplertes més freqüents que veig és la de deixar de fumar. Quan arriba el cap d'any, tot són promeses que ens ha de fer millors, deixar de fumar, anar al gimnàs, no beure tanta cervessa ... collons! si és que som uns enganyats! Qui ha complert més de la meitat de les promeses de cap d'any? No, si aquesta és la última nit, ara no em va bé ... o simplement estas a la barra d'un bar el dia de reis sense haver anat al gimnas, amb un cigarro a una ma i una cervessa a l'altra ... toma promesa de les bones!!!
El millor d'aquestes promeses és que tu mateix te les creus, però no se per quin mecanisme humà, passen directament a un inconscient que, quan la estas incomplint no et fa tindre mecanismes de culpabilitat o alguna cosa així ... de veritat, són un cas per estudiar ...

Bueno, no allargo molt la cosa ... si me'n voleu deixar alguna, d'aquestes promeses, foteu un comentari, que ja teniu l'internet pagat tot el mes i no es gasta per deixar-lo encès una estoneta més.

Salut!

dijous, 16 d’abril del 2009

Spamalot!

Iepa!

un altre cop al teatre!
Aquest cop, seguint la línea dels musicals, a veure Spamalot, al Victòria.
Aprofitant que un dels protagonistes és rubinenc i que conec a algun familiar seu, vem treure unes entrades a bon preu i es va muntar un comando per rubinenc per reconquerir el Paralel, òbvia sortida al mar de la Rambleta de Joan Miró.

La obra és un musical amb el toc Monty Python que us farà riure de ben segur. Les cançons, un tema que em preocupava a mi, estan ben treballades i es nota que els actors hi disfruten fent el bèstia, durant unes dues hores, sobre l'escenari.


Mol trecomanble, la veritat, ara, res a veure amb Sweeney Todd, ja que mentres una obra és lluminosa i colorista, la altra és ben fosca i tenebrosa.

Aquí us deixo els vídeos de l'assaig de Barcelona.


I aquí el mític "busca el lado bueno de vivir" !!

Salut!

dimecres, 8 d’abril del 2009

Sweeney Todd

Hola!

ahir vaig anar a veure (a la sessió barata, òbviament) un dels musicals que més m'agraden : Sweeney Todd. Aquest musical ja és una producció que es va estrenar al Poliorama cap al 1995 i va passar a Madrid al 1997. Amb la entrada d'en Mario Gas a la direcció del Teatro Nacional, s'ha recuperat aquest muntatge i l'han portat a Barcelona només per 6 setmanes.

El meu primer contacte amb Sweeney Todd va ser casual, per pelis de sèrie B que en feien referència o que en mostraven petits trossos i quan vaig poder veure'n la pelicula que en va fer l'amic Burton, en vaig quedar encantat, sobretot amb el personatge de Ms. Lovett.
Del muntatge al Teatre Apolo no m'esperava una posada en escena com aquella, la veritat. Les comparacions amb la pelicula no són possibles de cap manera.
Per començar, en Joan Crosas no té ni punt de comparació amb en Depp. La veu profunda del català retrona al teatre i et dóna la sensació de tenir un boig devant. Molt aconseguit. Quan es va estrenar aquí a Barcelona, aquest personatge el feia en Constantino Romero. Però els personatges que em van cridar més la atenció van ser els de Vicky Peña al paper de Ms Lovett, que està genial i el paper de Toby, que el fa una noieta que es diu Ruth González, que ve del món de la òpera i es nota quan fa els cors (a la peli són casi inexistents). Els altres personatges, sobretot els de Johanna i en Tony també estan molt ben trobats. La llàstima és que hi ha moments en que es veu un xic sobreactuat, però es perdona per la música i la veu d'aquesta gent, que són impressionants ...
El tema de la escenografia està molt aconseguit i les transicions entre escenes són àgils i els decorats ben trobats i aprofitats. Hi ha espai per a fer els cors sense que destorbin les accions principals i dintre del que cap, bastant ampli.
Potser el tema de la duració de la obra és el principal inconvenient, ja que la sessió a la que vaig anar jo, començava a les 21 hores i va acabar a dos quarts d'una. Sort que en mitja horeta, ja estava a casa ...

Si us agrada el teatre musical, paga la pena anar-hi. La llàstima és que no fessin la versió en català, que, pel que he vist, és la única que està enregistrada i ja agotada...

Us deixo la fitxa tècnica i el que he trobat pel youtube per a veure com és la obra per sobre.

Director: Mario Gas

Reparto: Pedro de los Ríos, Joan Crosas, Teresa Vallicrosa, Vicky Peña, María del Mar Maestu, Xavier Ribera-Vall, Pedro Pomares, Ruth González, Esteve Ferrer y Andrés Navarro.




PD. L'argument, vosaltres mateixos, hi ha moltes fonts a la xarxa, però no costa res llogar la pelicula als Hermanos Rodriguez de turno o anar al teatre, que és cultura!