Hola!
Cada dia, quan vaig a la feina, per estalviar uns cinc minutets de temps i de pas fer alguna cosa de moviment, baixo a una estació determinada de Barcelona a peu fins a les oficines del client.
Si faig aquest camí, irremediablement, passo per un parc on els nens del barri esperen el seu autobus escolar. A aquell parc sempre hi ha un gos que passseja a una senyora. La senyora, entrada en anys, podria ser perfectament la iaia o una tieta dels nens que estan per allà pasturant. El gos, de color beige, pèl llarg i que té forma de bota de vi, em somriu cada matí. Potser són imaginacions meves, però el paio està allà, somrient. Per mi que és la seva millor hora. De fet, un dels passatemps dels nens de l'autobus és anar a tocar-lo i jugar una estona amb ell. El pobre es deixa de fer de tot amb el seu somriure de gos pintat al morro i movent la cua com un posès. És feliç.
Hi ha cops, que per alguna raó, els nens ja no hi són o no han arribat i la senyora està allà amb el gos. Aquell dia el gos busca a l'horitzó aviam si hi ha cap nen que l'amanyagui i el tregui de la seva rutina amb la seva jefa. Aquell dia el gos no somriu, em mira i em demana una caricia amb la mirada.
I hi haurà un dia que jo ja no podré veure a aquest gos ...
Salut!
