ahir vaig anar a veure (a la sessió barata, òbviament) un dels musicals que més m'agraden : Sweeney Todd. Aquest musical ja és una producció que es va estrenar al Poliorama cap al 1995 i va passar a Madrid al 1997. Amb la entrada d'en Mario Gas a la direcció del Teatro Nacional, s'ha recuperat aquest muntatge i l'han portat a Barcelona només per 6 setmanes.
El meu primer contacte amb Sweeney Todd va ser casual, per pelis de sèrie B que en feien referència o que en mostraven petits trossos i quan vaig poder veure'n la pelicula que en va fer l'amic Burton, en vaig quedar encantat, sobretot amb el personatge de Ms. Lovett. Del muntatge al Teatre Apolo no m'esperava una posada en escena com aquella, la veritat. Les comparacions amb la pelicula no són possibles de cap manera. Per començar, en Joan Crosas no té ni punt de comparació amb en Depp. La veu profunda del català retrona al teatre i et dóna la sensació de tenir un boig devant. Molt aconseguit. Quan es va estrenar aquí a Barcelona, aquest personatge el feia en Constantino Romero. Però els personatges que em van cridar més la atenció van ser els de Vicky Peña al paper de Ms Lovett, que està genial i el paper de Toby, que el fa una noieta que es diu Ruth González, que ve del món de la òpera i es nota quan fa els cors (a la peli són casi inexistents). Els altres personatges, sobretot els de Johanna i en Tony també estan molt ben trobats. La llàstima és que hi ha moments en que es veu un xic sobreactuat, però es perdona per la música i la veu d'aquesta gent, que són impressionants ... El tema de la escenografia està molt aconseguit i les transicions entre escenes són àgils i els decorats ben trobats i aprofitats. Hi ha espai per a fer els cors sense que destorbin les accions principals i dintre del que cap, bastant ampli. Potser el tema de la duració de la obra és el principal inconvenient, ja que la sessió a la que vaig anar jo, començava a les 21 hores i va acabar a dos quarts d'una. Sort que en mitja horeta, ja estava a casa ...
Si us agrada el teatre musical, paga la pena anar-hi. La llàstima és que no fessin la versió en català, que, pel que he vist, és la única que està enregistrada i ja agotada...
Us deixo la fitxa tècnica i el que he trobat pel youtube per a veure com és la obra per sobre.
Director: Mario Gas
Reparto: Pedro de los Ríos, Joan Crosas, Teresa Vallicrosa, Vicky Peña, María del Mar Maestu, Xavier Ribera-Vall, Pedro Pomares, Ruth González, Esteve Ferrer y Andrés Navarro.
PD. L'argument, vosaltres mateixos, hi ha moltes fonts a la xarxa, però no costa res llogar la pelicula als Hermanos Rodriguez de turno o anar al teatre, que és cultura!
he tingut una crisi d'inspiració (o massa feina, diga-li com més t'agradi ...) però esperem tornar-hi amb força ...
Avui, un pobre afectat per la crisi : Eudald, el porter de Vueling.
Vueling, ara com ara, ja no és la companyia aèrea de referència en el món blau-grana, però des del 2.005 , a les mitges parts, es feia el sorteig de Vueling i si feies tres gols de tres penaltys, te n'anaves a un destí Vueling. La mecànica era clara, no? Doncs clar, allà a sota de la porteria hi tenia d'haver algú competent, i aquest, era n'Eudald.
Eudald era un paio que acomplia la seva missió amb determinació. Potser el vaig veure parar un o dos cops la pilota en tres anyets, però suposo que seria pura casualitat. Tenia un tempo a la hora de llençar-se a per la pilota (com un gat mesquer enrabietat) que feia por. Tocava al terra quan la pilota arribava al fons de la xarxa o potser, fins hi tot, es llençava cap a l'altra banda. Quin paio i quin gran actor/porter ...
Sort que els llençadors que sortien (uns altres cracks dignes d'estudi) potser llençaven una o dues pilotes fora i no se n'anaven amb el premi gros, però clar, tu imagina't un Sr soci d'aquells del puro a la boca, el bocata oliós d'embotit del bó (light) i la panxa cultivada a força de beure cervessa, en calça curta. Eudald s'enfrontava amb ells , els retava amb amb mirada i els hi desviava el xut. Però si anava entre els tres pals, Eudald esquivava la pilota com si li anés la feina (que li anava, clar). Quanta admiració va desperatar en nosaltres aquest home ... Quina feina més sacrificada, la de porter de Vueling ... si fins hi tot torrat la podies fer!
Ara, Vueling, com hem dit abans, ja no patrocina al FC Barcelona. Qui voldrà ara a un porter que no sap parar penaltys? La crisi passa factura a tots ...
ahir, al tren, vaig veure un home amb una motxilla, de les de marca, no de les del Deacthlon que porta el bon usuari del Ferrocarrils de la Generalitat ...
Era més o menys com la de sobre ...
No sé si serà la seva qualitat o què, però al brodat de trekking, hi ha cap missatge ocult?
estava l'altre dia parlant amb el Victor, d'aquest web, d'anècdotes del rock quan en van sortir dues que són realment remarcables : Julio Iglesias va estar a punt de cantar amb Manowar i Bertín Osborne va pujar a un escenari amb Manowar.
Després de l'esgai inicial anirem per parts. Primer, Julio Iglesias i Judas Priest.
Corria l'any del Senyor 1985 i Judas Priest estaven experimentant amb sintetizadors (amb Jeff Martin als teclats) tot grabant "Turbo" (on sonen temes com ara Turbo Lover) a uns estudis a les Bahames (diguel's-hi tontos). Just a l'estudi del costat, el seu company de discogràfica, Júlio Iglesias, estava fent un disc d'aquells dels seus, per senyores i senyoretes Tena Lady. Judas Priest va grabar allà unes 18 cançons, i l'àlbum es va quedar en 9. Una de les descartades, que es publicarà més tard en un dels seus recopilatoris, era Prisioner of your eyes, la qual va cridar l'atenció de l'ex porter del Real Madrid. Es veu que va buscar de fer-la un electro-bolero amb ella al crit de "vull cantar aquesta cançó !!" . Gràcies a Déu, no va passar mai.
De com es van conèixer Bertín Osborne i Manowar ja és més senzill , si busqueu a Youtube, podreu veure com ell mateix ens ho explica. Més o menys, va així : era un jerezano anomenat Bertín Osborne que estava a Los Angeles, quan el truquen des de la recepció de l'hotel. Hi havia un grup de gent que el volia veure i fer-se una foto amb ell. El paio, tot cofoi com només pot estar aquest element, va baixar corrents a la recepció a fer-se les fotos amb aquells fans. Quan va arribar i va veure als melenuts aquells amb els tatuatges, va posar aquesta cara
La explicació és que un dels components té la mare mexicana i gran fan d'ell. Suposo que li deuria estar donant la tabarra fins que li portés una foto per ella. És el cor del metall ...
Ara uns bonus :
Un altre fet curiós és la combinació MetallicA amb Ricky Martin. No sé on va ser ni el perquè. Només tinc la foto d'un Martin super-content i uns heavies la mar de sorpresos ... i de remat, Madonna fent una versió de PanterA (aquí original)
Sembla mentida que encara estiguem així ... Després que grups com Soziedad Alkoholika patissin de manera sistemàtica una persecució que els portà casi a reduir els seus concerts al Pais Basc, degut a una persecució orquestrada pel Partit Popular i la AVT i on van guanyar devant dels tribunals (més informació i actes judicials aquí), ara li ha tocat el rebre a Su Ta Gar, un altre grup basc de música totalment diferent als també bascos Oreja de Van Gogh i demés sucedànis per a radiformules. (aquí un post amb una cançó seva) Aquest cop m'ha agafat d'imprevís. Penseu que la sala on anaven a tocar, la Salamandra de l'Hospitalet, era on venien a tocar cada any pels volts del Nadal, i si no recordo malament, els he vist els quatre últims nadals, menys aquest, és clar. Tot comença cap finals de Desembre de l'any passat, quan anàvem a veure el concert especial pel 20è aniverari del grup, que es preveia memorable. Per desgràcia nostra, el cantant va patir una faringitis que va fer que suspenguessin el bolo una hora abans de començar-lo ... mala sort, van dir que tornarien i així ho havien de fer, amb el mateix conecert, el dia 7. Quina és la meva sorpresa que, quan vaig a comprar les entrades anticipades, no em deixa fer-ho i, més tard, a la web del grup, descobreixo que han suspès el concert per pressions polítiques. Els comunicats de la sala i del grup del PP de l'Hospitalet . El que no acabo d'entendre és que, amb els precedents de S.A. , no corregeixin la seva postura, ja que segons ells són els defensors de la injustícia al món i de la llibertat d'expressió. On és això? No es pot dir el que es vulgui? Pel simple fet de cantar en basc, no han de ser terroristes ... I perquè just ara? no ho podien haver fet amb la primera actuació? i amb la del Desembre? Eren legals al desembre i al Febrer no? El grup va ser qui va llogar la sala, però vist el merder que es va muntar, es va tindre de suspendre la actuació ... Què passaria si es fes el mateix amb una actuació de Raphael, amic d'antics caps de govern poc democràtics? Home, és que a mi m'ofen i potser li omplen el carrer de manifestants ... Quina bestiesa, senyors ... és publicitat gratuïta pels del grup i dóna la sensació que sembla que si no escoltes el que ells volen, estas en la banda fosca ...
INDIGNANT
Gràcies, senyor Del Rio, per fotre'm el concert del meu grup favorit (PAnterA descansi en pau) enlaire.
Els que em coneixeu un xic, sabeu de la meva debilitat per les pelis de negres fumetes ... Sóc un incomprès, grans obres com How High, les pelis de Ceech & Chong, los colegas del barrio ... vamos, uns peliculons. Perfectes per passar una tarda de ressaca tirat al sofà.
Per altra banda, els documentals és un gènere que em motiva, sobretot a l'hora de la migdiada ;)
De la mescla d'aquests dos gèneres hi ha un documental de fumetes que s'anomena Super High Me (més o menys, Superfumat).
Suposo que tothom recordarà Super Size Me, on un paio es passa trenta dies alimentant-se de Mc Donald's a totes hores. Doncs aquesta és la resposta d'un còmic americà, en Dough Benson, conegut defensor cannàbic dels Estats Units. La pel·licula és més o menys un documental del que li pot passar a una persona que estigui 30 dies completament embriac de la planta de Bob Marley i quins efectes pot portar-li per la seva salut. Per demostrar-ho, el protagonista va i passa primer 30 dies sense fumar completament res. Es fa unes proves (patilleres) tant físiques com mentals, com ara proves de respiració, nivell d'esperma, aptituds matemàtiques i llengua. Amb aquesta radiografia del seu estat, es dedica a fumar durant 30 dies més, que és la gràcia del documental. De fet, és una pel·licula per al gaudi dels monòlegs d'aquest personatge, tant sense anar col·locat com totalment desencaixat. A part, també hi ha entrevistes amb defensors de la marihuana medicinal, activistes a favor de la marihuana i ens explica la situació de la marihuana "legal" de l'estat de Califòrnia, on es pot consumir sota recepta mèdica. Suposo que el brillant ideòleg de la pel·licula ha volgut fumar com un carreter durant 30 dies casi per la patilla i no sabia com fer-ho i que es pot viure igual fumat que sense estar-ho. En resum, un documental (per dir-li'n d'alguna manera) divertit per passar una estona entretinguda.
Per cert, el resultat de les proves : Quasi tot igual, menys el recompte d'esperma, que es multiplica sota els efectes de la herba verda.
U · El PC em va lent P · A si? U · Si, he obert el Task Manger com em vas ensenyar i ja he trobat el problema, però no ho puc solucionar ... P · Digue'm, em tens intrigat ... ( de inútil total a geni en 24 ... sóc un catacrack adoctrinant usuaris ...) U · El procés System Idle Process s'està menjant el 99% de la CPU, i no el puc matar ... P · ... o_0'
Pobra noia, m'he descollonat viu al telèfon ... aquest cop no he pogut evitar-ho ...
